El morbo en la política

Aquests últims dies ha estat notícia els atacs terroristes a Bombay. Malauradament la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, es trobava al mig dels tiroteigs mentre s'enregistrava al seu luxós hotel. Dic malauradament no només pel fet que es trobés allà quan van entrar els terroristes, sinó que també em refereixo a què, per culpa que hagi viscut aquest esdeveniment, hem hagut d'escoltar les seves "detallades" declaracions sobre la seva situació.

Arriba a Madrid y les seves primeres paraules són: "Salí descalza y pisé bastantes charcos de sangre". Cal ser tan gràfica, Esperanza?. Els diferents diaris espanyols remarquen el fet que la presidenta va fer la roda de premsa amb unes sabates i uns mitjons que li van deixar. Ella, una política que vol tenir una imatge elegant i distingida amb unes sabates i uns mitjons com aquests que es veuen a la foto... Realment, després de llegir les seves declaracions, me n'adono que la política és un joc, és màrqueting. La presidenta arriba de Bombay i es rebuda com una heroïna pel fet que s'hagi arrossegat pel terre fins la cuina i hagi agafat (ella sola) un avió del govern espanyol, sí, certament és un exemple de solidaritat. 

Després de tancar el diari vaig recordar una frase d'una pel·lícula, el nom d'aquesta no el recordo, però deia així: "Para mandar no hace falta tener grandes conocimientos en política, basta saber algo de gramática. Todo está en trucar las palabras". Jo afegiria saber de márqueting, circ i teatre.

La cimera del G-20

Des de fa uns quants mesos, la notícia que Zapatero vol trobar aliats per assistir a la reunió del G-20 ha copsat les pàgines nacionals i internacionals dels diaris. 

Sembla ser que la persistència de la democràcia espanyola ha donat els seus fruits. Nicolas Sarkozy cedeix una cadira per al president espanyol a la reunió de Washington. 

Durant tot aquest període l'executiu espanyol ha suportat moltes crítiques del sector de la dreta espanyola i una part de la societat, "per què ens arrosseguem d'aquesta manera?", "la culpa és de Zapatero per no tenir com aliat als Estats Units" i moltes altres s'han escoltat als mitjans de comunicació.

Que Espanya ha d'assistir a la reunió està clar, som l'octava potència mundial, encara que altres diguin que no, però en tot cas som un país més o menys reconegut mundialment i seria un fracàs si no estiguéssim a la cimera internacional. Si el motiu és la mala relació d'Espanya amb el quasi ex-president Bush (molts contem les hores per a què aquest individu abandoni la casa blanca), prefereixo no tenir relacions amb aquest home i tenir-les amb d'altres que l'anterior president espanyol havia deixat aparcades per a seguir com un gos als Estats Units. Però, si faig memòria, Aznar es va proposar entrar al grup del G-20... de qui és la culpa, doncs?