dimecres, 17 de desembre del 2008

Más vale tarde que nunca

Como se puede leer en el título de mi nueva entrada , más vale tarde que nunca y, por tanto, os voy a hablar de la foto que escogí, tiempo atrás, en la exposición "World Press Photo" y me sirvió de inspiración para crear la historia que grabamos la semana pasada.
No os puedo mostrar la imagen porque en la página web no está colgada, así que os la describiré.
Se trata una fotografía, de una serie de cuatro, donde se ve a una chica joven, sentada en una silla, en una habitación oscura y vieja, justo al lado de una camilla de ginecólogo. Me llamó la atención, no sólo la imagen, sinó la historia que había detrás de ella. Se trataba de una joven que había sido violada. Pensé enseguida en una posible historia que contar, imaginé el miedo que había sentido  y quise hacer mi propia versión sobre ello.
De momento hemos grabado y empezado a montar la historia, no sé si saldrá como imaginamos mi grupo y yo, pero por lo menos lo intentaremos.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Tendrá mi voto quien diga Javier Bardem


El pasado 20 de Noviembre se entregaron los Ondas, los premios que Cadena Ser atorga a lo más destacado de la radio, televisión y música del último año.
Normalmente no suelo seguir estos premios, pero en esta última edición se entregó un galardón que me hizo especialmente ilusión. Jordi Évole, más conocido como "el Follonero", se llevó a casa el premio por el genial programa "Salvados por la Campaña".
Desde mi punto de vista tiene mucho mérito lo que hace, ya que captar a la audiencia en un espacio tan aburrido como es el debate electoral, es de quitarse el sombrero.
Prodríamos decir que morro y humor són las claves de su éxito. Yo me lo paso bomba viendo como Zapatero dice "Javier Bardem" en un debate electoral porque un repotero bajito y gracioso lo ha retado, como saca de quicio al malhumorado de Pizarro y las entrevistas en profundidad (de una sola pregunta no muy trascendental, se podría decir) que realiza a Llamazares.
En fin, desde que un tipo bajito y chillón se entrometió en una entrevista de Buenafuente lo he seguido y espero reírme con él muchos años más.

dilluns, 1 de desembre del 2008

¿Por qué no te estarás quieto?


Vuelve a ser notícia otro disparate del "showman" Chavez. En realidad, no deberia de sorprendernos mucho, ya que la novedad no es otra que volver a enredar al pueblo venezolano.
Hace un año Venzuela votó en contra de una reforma de la constitución, la cual pretendía, a grosso modo, dar poder indefinido al "presidente" Chavez. Lo pongo entre comillas porque más que presidente podríamos llamarlo dictador o manipulador. Pues bien, hoy la noticia es casi calcada a la de hace un año, el señor Chavez quiere hacer otro referéndum para asegurarse el mandato hasta el año 2021.
La mala notícia es que lo tiene fácil. Venezuela es un país pobre, analfabeto y, por tanto, fácilmente manipulable. Las dictaduras se basan en la persuasión del pueblo que siguen a un líder carismático, como es el caso de Chávez.
Hace un año el 51% votó no, mientras el 49% restante votó sí. En caso que el referendum se volviese a realizar no estaría tan segura que la victoria se la llevasen los buenos, esta vez el ogro Chavez se llevaría el gato al agua. Ojalá me equivoque, por el bien de los venezolanos y por el nuestro, ya que aguantar al señor 13 años más se me hace insoportable.

dissabte, 29 de novembre del 2008

El morbo en la política


Aquests últims dies ha estat notícia els atacs terroristes a Bombay. Malauradament la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, es trobava al mig dels tiroteigs mentre s'enregistrava al seu luxós hotel. Dic malauradament no només pel fet que es trobés allà quan van entrar els terroristes, sinó que també em refereixo a què, per culpa que hagi viscut aquest esdeveniment, hem hagut d'escoltar les seves "detallades" declaracions sobre la seva situació.
Arriba a Madrid y les seves primeres paraules són: "Salí descalza y pisé bastantes charcos de sangre". Cal ser tan gràfica, Esperanza?. Els diferents diaris espanyols remarquen el fet que la presidenta va fer la roda de premsa amb unes sabates i uns mitjons que li van deixar. Ella, una política que vol tenir una imatge elegant i distingida amb unes sabates i uns mitjons com aquests que es veuen a la foto... Realment, després de llegir les seves declaracions, me n'adono que la política és un joc, és màrqueting. La presidenta arriba de Bombay i es rebuda com una heroïna pel fet que s'hagi arrossegat pel terre fins la cuina i hagi agafat (ella sola) un avió del govern espanyol, sí, certament és un exemple de solidaritat. 
Després de tancar el diari vaig recordar una frase d'una pel·lícula, el nom d'aquesta no el recordo, però deia així: "Para mandar no hace falta tener grandes conocimientos en política, basta saber algo de gramática. Todo está en trucar las palabras". Jo afegiria saber de márqueting, circ i teatre.

dissabte, 8 de novembre del 2008

La cimera del G-20

Des de fa uns quants mesos, la notícia que Zapatero vol trobar aliats per assistir a la reunió del G-20 ha copsat les pàgines nacionals i internacionals dels diaris. 
Sembla ser que la persistència de la democràcia espanyola ha donat els seus fruits. Nicolas Sarkozy cedeix una cadira per al president espanyol a la reunió de Washington. 
Durant tot aquest període l'executiu espanyol ha suportat moltes crítiques del sector de la dreta espanyola i una part de la societat, "per què ens arrosseguem d'aquesta manera?", "la culpa és de Zapatero per no tenir com aliat als Estats Units" i moltes altres s'han escoltat als mitjans de comunicació.
Que Espanya ha d'assistir a la reunió està clar, som l'octava potència mundial, encara que altres diguin que no, però en tot cas som un país més o menys reconegut mundialment i seria un fracàs si no estiguéssim a la cimera internacional. Si el motiu és la mala relació d'Espanya amb el quasi ex-president Bush (molts contem les hores per a què aquest individu abandoni la casa blanca), prefereixo no tenir relacions amb aquest home i tenir-les amb d'altres que l'anterior president espanyol havia deixat aparcades per a seguir com un gos als Estats Units. Però, si faig memòria, Aznar es va proposar entrar al grup del G-20... de qui és la culpa, doncs?

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Naturaleza muerta - Mecano

No ha salido el sol

y Ana y Miguel

ya prenden llama.

Ella sobre él

Hombre y mujer deshacen la cama.


Y el mar que está loco por Ana

prefiere no mirar.

Los celos no perdonan

al agua, ni a las algas, ni a la sal.


Al amanecer

ya está Miguel

sobre su barca.

Dame un beso amor

y espera quieta

junto a la playa.


Y el mar murmura en su lenguaje

¡Maldito pescador!

despídete de ella

no quiero compartir su corazón.


Y llorar, y llorar, y llorar por él.

Y esperar, y esperar, y esperar de pie

en la orilla a que vuelva Miguel.


Dícen en la aldea

que esa roca blanca es Ana.

Cubierta de sal y de coral

espera en la playa.


No eperes más niña de piedra,

Miguel no va a volver,

el mar le tiene preso

por no querer cederle a una mujer.


(Estribillo)


Incluso hay gente que asegura

que cuando hay tempestad,

las olas las provoca

Miguel luchando a muerte con el mar.


(Estribillo)


Esta canción de Mecano tiene algunos puntos en común con la historia de amor entre Romeo y Julieta.

Ana y Miguel son dos amantes, como lo son los protagonistas del libro, que al amanecer se separan. Ellos no lo saben pero su historia de amor da un giro inesperado y acaba de manera trágica.
El amor que sienten también está prohibido, en este caso por el mar. En el caso de Romeo y Julieta, la familia es la que no les deja estar juntos.

Romeo muere por amor, ya que piensa que Julieta está dormida, y Ana también lo hace por amor a Miguel. Lo espera cada día en la playa a pesar de saber que Miguel no volverá.

Pero básicamente, lo que une a las dos historias es que tratan de intensas historias de amor. Un amor que lleva a los protagonistas a la muerte.

Per a veure el videoclip de la cançó clic al link dels enllaços.

dijous, 16 d’octubre del 2008

La llei de la memòria històrica, obre o tanca velles ferides?


Ahir, 15 d'Octubre, se celebrava el 69è aniversari de la mort de Lluis Companys i, per aquest motiu, el diari El Pais recollia una entrevista a la néta del president afusellat per les tropes franquistes.

Precisament, un dia abans que sortís l'entrevista, el mateix diari va publicar una notícia on explicava que una delegació de la Generalitat de Catalunya, d'entre ells Joan Saura, i la néta de Companys lliuraven al ministre de Justícia la documentació necessària per a què es reconegués la figura del polític assassinat sense un judici just.

Ja fa temps que la llei de memòria històrica està exposada a debat en el cercle polític i en el conjunt de la societat. Amb aquesta petició de reconeixement cap a una persona, ja no dic un polític important com era Lluís Companys, que va ser assassinada amb l'únic judici d'un tribunal militar, s'obren velles ferides en la societat espanyola, que encara no ha assumit un període tan tràgic com va ser la Guerra Civil. Aquest és un dels arguments que aporten aquells qui detesten l'esmentada llei, però també és cert que molts germans, fills, néts i nebots desitgen saber on estan les restes dels seus familiars per tancat velles ferides que arrosseguen des de fa més de 70 anys.

Potser la llei obrirà ferides, però em fa l'efecte que mai s'han curat, i encara que amb l'aparició i exhumació de les fosses comunes sanin, a la societat sempre quedarà la cicatriu d'aquell període nefast.


dijous, 9 d’octubre del 2008

Pero... ¿usted sabe hablar "mexicano"?


El pasado dia 6 de Octubre, El País se hizo eco de una realidad que afecta a la primera potencia mundial y que puede ser decisiva a lo largo del siglo XXI en el desarrollo de Estados Unidos.

Según un estudio del instituto Cervantes, EEUU se ha convertido en el segundo país que alberga más hispanohablantes, per detrás de México y delante de España. Según el estudio, hay censados unos 45 millones de hispanos, sin tener en cuenta la inmigración ilegal. Pero ahí no acaba todo, las conclusiones son verdaderamente increíbles, en el año 2050 se estima que EEUU podría convertirse en el primero de la lista si alcanza los 132 millones de personas que tendrán como lengua materna el castellano.

Quién iba a decir que la primera potencia mundial estuviera en el siglo XXI determinada, en parte, por la población hispana, cuando hace menos de un siglo (de hecho, hace pocas décadas), dicho sector de la sociedad era poco más que la escoria del país. Ahora, las grandes empresas buscan a empleados que dominen ambos idiomas a la perfección cuando antes los hispanohablantes estaban excluidos de los altos puestos empresariales.

Esta noticia me ha hecho recordar un suceso que demuestra la gran influencia que ejercen los latinos (refiriéndome exclusivamente a los procedentes de América Latina) en la sociedad americana y la ignorancia de ésta cuando se trata de mirar más allá de sus propias narices.

Un conocido trabaja en una empresa en Nueva York. Un día fue a comer con varios compañeros a un restaurante en donde les sirvió un camarero recién llegado de Suramérica, con lo cual, el inglés no lo dominaba a la perfección. Viendo las dificultades de comprensión del camarero, el señor le habló en castellano, lengua que hablan todos los latinos, dicho sea de paso. Después de acabar la conversación con el camarero se giró hacia sus compañeros cuando uno le preguntó, "pero, ¿sabes hablar el "Mexicano"?

¿Mexicano?, que yo sepa no existe el idioma mexicano, como tampoco existe el idioma andaluz o murciano. Pero bueno, eso es otro tema en el que no quiero entrar en este momento. Esta historia la ponía como ejemplo de la importancia creciente y el impacto social que tiene el castellano en Estados Unidos, ¿O deberia decir el mexicano?

dissabte, 27 de setembre del 2008

El Donostia en les millors mans


Avui s'acaba el Festival de cinema de Sant Sebastià, un festival on el més destacat ha estat la presentació de la nova pel·lícula de Woody Allen, "Vicky Cristina Barcelona" i l'entrega dels guardons Donostia a tota una carrera.
Aquest any no hi ha dubte que els premis han caigut en les millors mans.
Podríem considerar que Antonio Banderas és un actor de pel·lícules comercials, de personatges sense gaire essència i de productes que no acaben de triomfar, però és cert que gràcies a ell molts actors espanyols s'han tret la por i "el sentiment d'inferioritat", com el mateix Banderas va dir, i comencen a donar el salt a la indústria americana, amb més o menys fortuna.
L'altre premi Donostia ha caigut en mans d'Ella, de la diva, de la dama del cinema, de Meryl Streep. Les raons del per què del seu reconeixement? crec que la seva filmografia i llista interminable de premis i nominacions parla per ella mateixa. Dos Oscars i uns altres seixanta-tres premis i seixanta-nou nominacions fan de Meryl Streep una de les actrius més nominades i premiades de tota la història.
Per alguns la millor actriu de tots els temps, per uns altres la millor actriu contemporànea, però per a tots una de les actrius més respectables i talentoses de tota la història que, amb els seus 59 anys, encara ens deixa delícies interpretatives insuperables.